
Com a primera entrada per al meu bloc, volia compartir amb tots vosaltres, un poema molt conegut de Loris MAlaguzzi dedicat als més metits.
Sempre recordaré com al priemer dia de classe a primer de carrera, ens van llegir aquest poema...
Esper que ho disfruteu...
L’ infant
és fet de cent.
L’ infant té
cent llengües
cent mans
cent pensaments
cent maneres de pensar
de jugar i de parlar
cent, sempre cent
maneres d’ escoltar
de sorprendre, d’ estimar
cent alegries
per cantar i comprendre
cent maneres
de descobrir
cent maneres
d’ inventar
cent maneres
de somiar.
L’ infant té
cent llengües
( i encara cent, i cent, i cent)
però li'n roben noranta -nou.
L’ escola i la cultura
li separen el cap del cos.
Li diuen:
de pensar sense mans
de fer sense cap
d’ escoltar i de no parlar
de comprendre sense joia
d’ estimar i sorprendre’s
només per Pasqua i per Nadal.
Li diuen:
de descobrir el món que ja éxisteix
i de cent
li'n roben noranta - nou.
Li diuen
que el joc i la feina,
la realitat i la fantasia,
la ciència i la imaginació,
el cel i la terra,
la raó i els somnis,
són coses
que no van plegades.
Li diuen en definitiva
que el cent no éxisteix.
L’ infant diu:
Però el cent existeix.
Loris Malaguzzi